Una Preisuntergrenze és el preu per sota del qual no s'hauria d'oferir un servei. El llindar a curt termini cobreix només els costos que genera la cita mateixa, mentre que el llindar a llarg termini també assumeix els costos fixos i el temps propi del propietari.
Una Preisuntergrenze és el preu per sota del qual un servei no s'hauria d'oferir en absolut. Té dues versions i la diferència entre elles importa:
Els costos que només sorgeixen perquè la cita s'ha fet són els consumibles, el tub, la factura del laboratori per a aquella mostra, la comissió de processament del pagament i el cost laboral dels minuts dedicats, que és el resultat d'una Stundensatzkalkulation. Un volum per sota d'aquest llindar agreuja el perjudici en lloc de reduir-lo.
Els costos fixos del llindar a llarg termini són una part del lloguer, la calefacció, les assegurances i els sous base que igualment consten a la nòmina. La divisió entre totes dues categories s'explica a Fixkosten und variable Kosten. Les hores del propietari es valoren mitjançant un kalkulatorischer Unternehmerlohn, perquè un propietari que treballa en el servei sense cobrar l'està subvencionant amb els ingressos familiars.
Un preu entre els dos mínims és tolerable durant una temporada fluixa, perquè cada cita continua cobrint els costos que genera. Un preu situat permanentment entre tots dos vol dir que la farmàcia està finançant un servei a càrrec de la resta del negoci.
El que no fa aquesta entrada és posar un preu. El mínim és aritmètic i surt dels costos propis de la farmàcia, mentre que el preu és una decisió que pren la farmàcia per sobre d'aquest mínim. Aquesta decisió depèn del mercat local i de què més es podria fer amb la sala i les hores. També depèn de com es posiciona el servei respecte a la resta de l'oferta i de quin risc està disposat a assumir el propietari mentre encara no es coneix la demanda. Dues farmàcies amb el mateix mínim poden fixar raonablement preus molt diferents, perquè cap de les dues no llegeix una recomanació d'una taula.
Un cop existeix un preu, s'ha de mostrar correctament. Un servei de pagament privat s'anuncia amb el preu total que paga realment el client, impostos inclosos, indicat de manera clara i inequívoca al punt on s'ofereix el servei, i els requisits figuren a la Preisangabenverordnung. Si aquest preu inclou l'impost sobre el valor afegit depèn de com es classifiqui el servei, i convé consultar-ho amb el Steuerberater de la farmàcia abans de la primera factura. Un preu mínim calculat en net i un preu mostrat en brut no són la mateixa xifra.
Aquesta entrada del glossari és informació general sobre la llei i la pràctica farmacèutica alemanyes. No és assessorament legal. Per obtenir orientació vinculant sobre la teva farmàcia, contacta amb la teva Landesapothekerkammer.