
Atura't a la secció de complements alimentaris de qualsevol farmàcia o botiga de productes naturals alemanya i compta les formes de magnesi que hi ha al prestatge. Glicinat. Citrat. Òxid. Treonat. Malat. Taurat. Clorur. Orotat. Bisglicinat. Cada etiqueta amb una promesa diferent. Glicinat per dormir. Treonat per al cervell. Citrat per a la digestió. Malat per a l'energia. Òxid per a tot, perquè és el més barat.
Aquest és el problema: la majoria dels europeus tenen un nivell de magnesi realment baix i mesurable. Un estudi transversal de més de 16.000 persones a Alemanya va trobar que el 14,5 % tenien hipomagnesèmia franca, i aquesta xifra gairebé segur que infravalora la realitat, perquè el magnesi sèric és un indicador notòriament deficient del que realment s'emmagatzema als teus teixits. La prevalença real de la insuficiència funcional de magnesi a Alemanya és probablement de dues a tres vegades superior. [1]
Això fa que el magnesi sigui un dels pocs complements alimentaris en què els arguments per suplementar-se són realment sòlids per a una població àmplia. L'inconvenient és que comprar la forma equivocada és molt menys efectiu que comprar la correcta, i la forma equivocada és molt sovint l'òxid de magnesi, que també resulta ser el més venut. I comprar la correcta per a l'objectiu equivocat és llençar diners en un problema que potser no tens.
Aquest article va més enllà del màrqueting. Aquí tens què fa realment cada forma, què avala l'evidència i per què la relació entre el magnesi, la vitamina D i el calci fa que no puguis optimitzar-ne un amb criteri sense mirar-los tots tres.
El magnesi és un cofactor en més de 300 reaccions enzimàtiques. Aquesta xifra apareix a gairebé tots els articles sobre el magnesi i normalment va seguida d'una llista vaga de beneficis com l'energia, la funció muscular i els nervis, cosa que no t'ajuda a entendre com se sent realment una deficiència. Aquí tens una versió més concreta.
El magnesi és necessari per a cada reacció que implica l'ATP, la molècula que les teves cèl·lules fan servir com a moneda energètica fonamental. Sense magnesi no hi ha síntesi eficient d'ATP. El magnesi també és necessari per activar la vitamina D; prendre un complement alimentari de D3 sense prou magnesi fa que la conversió a la seva forma hormonal activa quedi afectada. Regula els canals de calci a les cèl·lules musculars, motiu pel qual les rampes musculars i els espasmes són entre els primers senyals de dèficit. Estabilitza l'activitat elèctrica del cor. Té un paper central en la senyalització de la insulina, i s'ha trobat dèficit de magnesi en un 14 % a 48 % dels pacients amb diabetis tipus 2, en comparació amb un 2,5 % a 15 % de la població general. [2]
Els símptomes d'un nivell subòptim de magnesi inclouen rampes musculars, fatiga, mala qualitat del son, mals de cap, ansietat i palpitacions, que també resulten ser les molèsties inespecífiques més habituals a l'atenció primària. Aquesta superposició no és casualitat.
A Alemanya, la ingesta mitjana de magnesi en la dieta és d'aproximadament 200 mg al dia en dones i 250 mg al dia en homes. [1] L'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària recomana 300 mg diaris per a les dones i 350 mg per als homes. Aquesta diferència, de 100 mg o més, no és menor. Una insuficiència crònica d'aquest nivell, mantinguda durant anys, té repercussions en la funció cardiovascular, metabòlica i neurològica.
Les causes de fons són estructurals: el magnesi es troba principalment en verdures de fulla verda fosca, llegums, fruita seca, llavors i cereals integrals. Les dietes europees modernes, riques en aliments processats i hidrats de carboni refinats, en són estructuralment baixes. A més, l'empobriment del sòl fa que fins i tot els aliments sense processar continguin menys magnesi que fa dècades. I diversos medicaments molt receptats esgoten directament les reserves de magnesi: els inhibidors de la bomba de protons (IBP), els diürètics i la metformina són entre els més habituals.
A escala mundial, s'estima que 2.400 milions de persones, aproximadament el 31 % de la població mundial, no arriben a la ingesta recomanada de magnesi. [3] Europa no n'és una excepció.
Menys de l'1 % del magnesi total del cos es troba a la sang. L'altre 99 % es distribueix entre els ossos (aproximadament un 60 %) i els teixits tous, inclòs el múscul (aproximadament un 39 %). [4]
El teu cos prioritza mantenir el magnesi en sang dins d'un marge estret, i per fer-ho recorrerà a les reserves dels ossos i els músculs. Això vol dir que un resultat sèric normal de, per exemple, 0,80 mmol/L no et diu gairebé res de fiable sobre el que passa als teus teixits. Pots tenir les reserves musculars i òssies funcionalment esgotades mentre el teu resultat en sang sembla correcte. Un article del 2010 a Clinical Chemistry va advertir explícitament que «cal un avís sanitari per als resultats sèrics 'normals' de magnesi» precisament perquè els professionals sanitaris sovint els malinterpreten com una exclusió de la deficiència. [5]
El magnesi sèric no és inútil. Els nivells molt baixos són clínicament significatius, i és la mesura estàndard accessible. Però interpretar-lo bé requereix context. Un resultat sèric combinat amb l'estat del calci i de la vitamina D dona una visió molt més rica: com que aquests tres minerals interactuen directament en l'absorció i el metabolisme, un desequilibri entre ells et pot dir més que qualsevol valor aïllat. El patró importa més que cap xifra per separat.
Aniva inclou el magnesi sèric com a part d'un panell més ampli de minerals i nutrients, que es presenta juntament amb el calci i la vitamina D, precisament perquè tot plegat només té sentit quan els llegeixes tots tres junts. Entendre si el teu nivell de magnesi és realment adequat, està al límit o forma part d'un desequilibri mineral més ampli és el tipus de context que poques vegades obtens amb una prova aïllada. Consulta el panell complet de biomarcadors →
La distinció clau que cal entendre abans de llegir res més: les sals orgàniques de magnesi (citrat, glicinat, malat, treonat, taurat) estan unides a molècules orgàniques. En general, són més solubles a l'intestí i, per tant, s'absorbeixen millor. Les sals inorgàniques (òxid, sulfat, carbonat, clorur) estan unides a compostos inorgànics. Contenen més magnesi elemental per gram, però l'alliberen de manera menys eficient. Un contingut elemental més alt no equival a una absorció més alta. A la pràctica, tenen una relació inversa.
Això és el que pren la majoria de la gent, perquè és el que contenen la majoria dels productes de farmàcia i els complements alimentaris barats. L'òxid de magnesi té el contingut més alt de magnesi elemental per gram (al voltant del 60 %), motiu pel qual una càpsula es pot etiquetar com a "500 mg de magnesi" a una fracció del cost d'altres formes. El problema és la biodisponibilitat. En estudis de comparació directa, l'òxid de magnesi mostra una absorció fraccional substancialment més baixa que les formes orgàniques. [6] Un estudi aleatoritzat a doble cec publicat a Magnesium Research va trobar que el citrat de magnesi és significativament més biodisponible que l'òxid. [7]
La conclusió pràctica: si prens òxid de magnesi i no notes gaire efecte, probablement el problema és la forma, no la dosi.
Una de les formes més estudiades i biodisponibles. El citrat es dissol fàcilment a l'intestí i mostra un avantatge constant d'absorció respecte a l'òxid en comparacions directes. És la forma recomanada per la Canadian Headache Society per a la profilaxi de la migranya a 600 mg al dia, l'únic cas d'ús en què l'evidència per a la suplementació amb magnesi és més sòlida. [8]
El matís: el citrat de magnesi té un efecte laxant osmòtic lleu en dosis més altes. Entre 200 i 400 mg, la majoria de la gent el tolera bé. A partir de 600 mg, és habitual tenir femtes toves. No és un problema de seguretat, però sí que importa per a la comoditat i l'adherència.
El glicinat de magnesi uneix un ió de magnesi a l'aminoàcid glicina. El bisglicinat n'uneix dos. A la pràctica, tots dos termes es fan servir indistintament en la majoria de contextos i es troben entre les formes més ben tolerades: efectes secundaris gastrointestinals mínims, sense efecte laxant i alta biodisponibilitat. La glicina per si sola té propietats relaxants lleus, cosa que ha contribuït a la forta associació entre aquesta forma i els beneficis per al son.
Aquesta associació compta ara amb el suport directe d'un assaig clínic aleatoritzat. Un assaig del 2025 aleatoritzat, doble cec i controlat amb placebo amb 155 adults que declaraven tenir una mala qualitat del son va concloure que 250 mg de magnesi elemental en forma de bisglicinat produïen una reducció significativament més gran en les puntuacions de l'Índex de gravetat de l'insomni respecte al placebo al cap de quatre setmanes (-3,9 enfront de -2,3, p = 0,049). [9] Per a les persones que volen prendre un complement alimentari de magnesi principalment per dormir o per a l'ansietat, aquesta és actualment la forma amb més suport pràctic.
El treonat és una forma més recent i patentada, desenvolupada específicament per la seva capacitat de travessar la barrera hematoencefàlica i augmentar les concentracions de magnesi al cervell. Això el distingeix pel seu mecanisme de totes les altres formes, que augmenten el magnesi sistèmic però tenen una penetració directa limitada al SNC. Un assaig controlat aleatoritzat del 2024 va trobar que el L-treonat de magnesi millorava la qualitat del son i la funció cognitiva diürna en adults amb problemes de son autodeclarats. [10]
Els matisos importants: el treonat conté força menys magnesi elemental per gram que altres formes, cosa que el fa poc adequat per corregir una deficiència sistèmica. També és bastant més car. Si el teu objectiu és augmentar el magnesi cerebral concretament per a la cognició o el son, l'evidència és interessant però encara preliminar. Si el teu objectiu és corregir un dèficit general de magnesi, el citrat o el glicinat t'aniran millor per una fracció del preu.
El malat està unit a l'àcid màlic, un compost que participa en el cicle de Krebs, la via central de producció d'energia de la cèl·lula. Això ha generat afirmacions que el malat de magnesi afavoreix el metabolisme energètic i redueix la fatiga, i hi ha certa lògica mecanística darrere d'això. També és la forma més estudiada en la fibromiàlgia, on la suplementació combinada de magnesi i malat ha mostrat millores modestes en el dolor i la fatiga en assaigs petits.
Com a complement alimentari general, el malat és una opció orgànica raonable. Les afirmacions concretes sobre les vies energètiques són plausibles, però no estan sòlidament confirmades en poblacions sanes.
El taurat combina magnesi amb taurina, un aminoàcid al qual s'atribueixen possibles efectes cardioprotectors. Hi ha una base teòrica raonable per a aplicacions cardiovasculars, com ara el suport a la pressió arterial, el ritme cardíac i la funció endotelial. L'evidència directa en humans que atribueixi beneficis cardiovasculars específicament a la forma de taurat (més enllà de la reposició general de magnesi) continua sent escassa. És segur i ben tolerat, però no és una primera opció clara per a cap aplicació concreta per sobre del glicinat o el citrat.
El clorur és una sal inorgànica molt soluble amb una bona biodisponibilitat oral, superior a la de l'òxid, tot i que normalment per sota de les formes orgàniques. També existeix en format tòpic (esprais, escates, sals de bany), cosa que ha generat molt interès com a teràpia transdèrmica de magnesi. L'evidència d'una absorció transdèrmica significativa a través de la pell intacta continua sent feble; la major part de la recerca dermatològica suggereix que la pell és una barrera eficaç contra el transport d'ions. El clorur oral és una opció raonable; les afirmacions sobre l'ús transdèrmic en gran part no tenen suport.
El sulfat de magnesi intravenós té un paper clínic ben establert: la prevenció de l'eclàmpsia en l'embaràs, l'asma aguda greu i les torsades de pointes (una arrítmia perillosa). El mateix escepticisme que s'aplica al clorur transdèrmic s'aplica aquí. Fer un bany amb sals d'Epsom pot ser relaxant, que no és poc, però l'afirmació que s'absorbeix una quantitat significativa de magnesi a través de la pell durant un bany no té un suport convincent en l'evidència actual.
El carbonat té un paper com a antiàcid i remei a curt termini per a l'acidesa d'estómac. La seva solubilitat és modesta i la seva biodisponibilitat per a la suplementació sistèmica és més baixa que la de les formes orgàniques. L'ús a llarg termini pot causar molèsties digestives. No és una primera opció per corregir un dèficit.
L'orotat es comercialitza de vegades com una forma prèmium amb beneficis cardíacs, basada en el paper de l'àcid oròtic en el metabolisme energètic cel·lular. Alguns estudis cardiològics l'han fet servir en poblacions clíniques concretes. Per a un ús general com a complement alimentari, l'evidència disponible no justifica un preu significativament més alt que el del citrat o el glicinat.
L'afirmació sobre el magnesi i el son és la més promocionada i, per ser justos, la que té més evidència directa al darrere. Una revisió sistemàtica del 2024 de la bibliografia disponible va trobar que cinc de vuit estudis relacionats amb el son informaven de millores en els paràmetres del son amb complements alimentaris de magnesi. [11] Una metaanàlisi del 2021 que agrupava tres assajos clínics aleatoritzats en 151 adults grans va trobar que la latència d'inici del son es reduïa en 17,36 minuts en comparació amb el placebo (IC del 95 %: de -27,27 a -7,44, p = 0,0006). [12]
El matís honest: els revisors qualifiquen l'evidència de «qualitat baixa o molt baixa», no pas perquè sigui negativa, sinó perquè els assajos són petits i heterogenis. El benefici per al son sembla més sòlid en persones amb insuficiència de magnesi de partida. Algú amb un nivell de magnesi realment baix que pren un complement alimentari de glicinat o bisglicinat té bons motius per esperar una millora del son. Algú amb nivells adequats de magnesi que gasta 60 € al mes en treonat de magnesi pels seus beneficis per al son hauria de moderar les expectatives.
Aquesta és la base d'evidència més sòlida per a la suplementació amb magnesi en qualsevol afecció específica. Diversos assajos clínics aleatoritzats, doble cec i controlats amb placebo avalen el citrat de magnesi a 600 mg diaris per a la profilaxi de la migranya. Un assaig multicèntric de referència del 1996 va mostrar que la freqüència dels atacs es va reduir un 41,6 % en el grup de magnesi enfront d'un 15,8 % en el de placebo entre les setmanes 9 i 12 (p < 0,05). [13] Les guies europees sobre cefalees inclouen el magnesi com a agent profilàctic de segona línia en diversos marcs nacionals. Si tens migranyes freqüents, aquest és un cas en què la suplementació amb magnesi té un fonament clínic real, no només orientat al benestar.
La revisió sistemàtica del 2024 de Rawji et al. va trobar que cinc de set estudis relacionats amb l'ansietat mostraven millores amb els complements alimentaris de magnesi. El panorama es complica per l'heterogeneïtat de les poblacions estudiades i els diferents nivells inicials de magnesi. L'evidència és més consistent en persones amb un dèficit identificat. Per a persones amb magnesi en el rang normal baix que tenen ansietat o estrès persistents, prendre un complement alimentari és raonable i el perfil de seguretat és excel·lent.
L'evidència epidemiològica mostra de manera constant una relació inversa entre la ingesta de magnesi i el risc de diabetis de tipus 2. El mecanisme és sòlid: el magnesi és necessari per a la senyalització dels receptors d'insulina i per a la funció dels transportadors de glucosa. Entre el 14 i el 48 % de les persones amb diabetis de tipus 2 presenten un dèficit de magnesi documentat. [2] Els complements alimentaris en persones amb dèficit i prediabetis o DT2 han mostrat millores en la sensibilitat a la insulina en diversos assaigs clínics aleatoritzats.
El plantejament honest: el magnesi no és una intervenció metabòlica en persones amb nivells adequats. Però per a la proporció significativa d'adults europeus amb un dèficit subtil, especialment els que tenen factors de risc metabòlic, recuperar uns nivells adequats forma part del quadre metabòlic.
Un nivell baix de magnesi és un factor de risc independent d'hipertensió, arrítmies cardíaques i esdeveniments cardiovasculars. Una revisió del 2018 a Open Heart va descriure la deficiència subclínica de magnesi com "un factor principal de les malalties cardiovasculars i una crisi de salut pública". [1] En aquest cas, l'evidència és més sòlida per a la deficiència a escala poblacional com a factor de risc, i menys clara pel que fa als beneficis dels complements alimentaris en persones que ja tenen un nivell adequat de magnesi. Recuperar un nivell suficient importa; prendre megadosis més enllà d'aquest nivell no aporta clarament un benefici cardiovascular addicional.
Alguns factors de risc fan que el dèficit sigui molt més probable, com prendre un IBP o un diürètic, controlar el sucre en sang, ser dona i tenir entre 30 i 49 anys o fer exercici intens. Si és el teu cas, analitzar el nivell de magnesi en context té molt més sentit que endevinar una dosi. Una lectura de magnesi combinada amb calci i vitamina D et dona la base per prendre complements alimentaris amb precisió en lloc de fer-ho a l'atzar. Comença amb Aniva →
Aquest és l'aspecte de la suplementació amb magnesi que la indústria del benestar passa per alt més sovint, i importa moltíssim per a qualsevol persona que prengui complements alimentaris de vitamina D, cosa que representa una proporció important de la població del nord d'Europa.
La vitamina D és biològicament inerta fins que es converteix en la seva forma hormonal activa, el calcitriol. Aquest procés de conversió necessita magnesi en diversos passos. Prendre complements alimentaris de vitamina D sense prou magnesi pot aportar poc o cap benefici funcional de la dosi ingerida. Hi ha evidència emergent que prendre complements alimentaris de vitamina D en persones amb dèficit de magnesi pot augmentar el risc de desregulació del calci, perquè eleva els metabòlits inactius de la vitamina D sense generar la forma activa corresponent. Consulta el nostre article sobre la vitamina D al nord d'Europa →
El magnesi i el calci també comparteixen transportadors d'absorció intestinal i competeixen entre si quan se'n pren algun en dosis altes. La suplementació amb dosis altes de calci sense prou magnesi s'associa a un risc més alt de calcificació dels teixits tous, un dels riscos que es proposa que la vitamina K2 mitiga dirigint el calci cap als ossos en lloc de les artèries.
Per això l'enfocament de la indústria dels complements alimentaris de vendre cada mineral per separat, amb un producte per a la D, un altre per al Mg i un altre per al calci, distorsiona profundament com funcionen realment aquests nutrients. Funcionen com un sistema. Optimitzar-ne un sense tenir en compte els altres és gestionar una sola variable i ignorar l'equació.
Determinats grups tenen un risc sistemàticament més alt d'insuficiència de magnesi, segons l'evidència consistent dels estudis poblacionals:
Dones d'entre 30 i 49 anys, especialment les que tenen un estrès alt, un son irregular o hàbits alimentaris irregulars. L'estudi SHIP va trobar dèficit en el 27,9 % de les dones enfront del 21,9 % dels homes a Alemanya.
Persones que prenen inhibidors de la bomba de protons (omeprazol, pantoprazol i similars). Els IBP redueixen directament l'àcid gàstric, cosa que dificulta l'absorció del magnesi. L'ús d'IBP a llarg termini és una causa demostrada d'hipomagnesèmia clínicament significativa.
Persones que prenen diürètics o metformina. Tots dos grups augmenten l'excreció urinària de magnesi.
Persones que controlen el sucre en sang o la diabetis de tipus 2. La resistència a la insulina i la hiperglucèmia augmenten les pèrdues renals de magnesi.
Esportistes de resistència i persones que entrenen intensament. El magnesi es perd amb la suor i les seves necessitats augmenten amb la demanda metabòlica de l'exercici.
Persones grans. L'eficiència de l'absorció intestinal disminueix amb l'edat; la gent gran és sistemàticament el grup demogràfic amb més risc en totes les enquestes europees.
Per corregir un dèficit general: el citrat de magnesi (de 200 a 400 mg de magnesi elemental al dia) és l'opció més pràctica. Té una alta biodisponibilitat, es troba fàcilment i té un preu raonable. El bisglicinat és l'alternativa per a les persones que tenen sensibilitat digestiva al citrat.
Per al son i l'ansietat: glicinat o bisglicinat de magnesi, pres al vespre. El component de glicina contribueix a l'efecte relaxant. L'evidència fins al 2025 és més directa concretament per al bisglicinat.
Per a la profilaxi de la migranya: 600 mg de citrat de magnesi al dia. Aquesta és la dosi estudiada clínicament; les guies europees sobre cefalees inclouen el magnesi en aquesta dosi com a opció profilàctica de segona línia.
Per a aplicacions cerebrals cognitives o específiques del son: el L-treonat de magnesi és l'única forma amb evidència de penetració al SNC. És car i conté menys magnesi elemental, així que combina'l amb una forma estàndard si també cal una reposició sistèmica.
Per a una suplementació general quan la tolerabilitat és prioritària: bisglicinat. És el menys propens a causar efectes secundaris gastrointestinals a qualsevol dosi.
Què convé evitar tret que tinguis un motiu concret: l'òxid de magnesi, que és la forma més venuda però substancialment menys biodisponible que les alternatives. L'avantatge en el preu no compensa el desavantatge en l'absorció.
La suplementació amb magnesi té un bon perfil de seguretat. Els ronyons excreten de manera eficient l'excés de magnesi en persones amb una funció renal normal, i el principal efecte secundari d'un excés de suplementació és la diarrea. La ingesta màxima tolerable fixada per l'EFSA per al magnesi provinent de complements alimentaris és de 250 mg al dia (a banda de les fonts dietètiques). Molts estudis i guies clíniques fan servir entre 300 i 600 mg; la xifra de 250 mg respon a un excés de precaució més que no pas a un llindar estricte de toxicitat per a adults sans amb una funció renal normal.
Dit això, hi ha motius de pes per conèixer el teu estat real de magnesi abans de prendre un munt de complements alimentaris. La majoria de persones que prenen magnesi ho fan perquè han llegit alguna cosa a internet sobre el son, l'ansietat o l'energia, no perquè sàpiguen realment si en tenen dèficit. Per a la proporció significativa de la població europea que realment té nivells insuficients, el complement alimentari té sentit. Per a qui no en té, el benefici marginal no és clar.
Aniva analitza el magnesi dins d'un panell complet de minerals, que inclou el calci i la vitamina D, perquè aquests tres marcadors no tenen sentit clínic els uns sense els altres. Per 199 € l'any, tens un punt de partida complet amb més de 100 biomarcadors*, analitzats en un laboratori alemany amb certificació ISO 15189, amb un informe personalitzat que posa cada resultat en context en lloc de marcar només els valors anòmals. Comença la teva subscripció →
El magnesi no és una moda de benestar. És un mineral essencial implicat en centenars de reaccions bioquímiques, que la població europea consumeix crònicament per sota del necessari i que la prova sèrica estàndard reflecteix malament. La indústria dels complements alimentaris ha convertit aquest dèficit nutricional real en una elaborada matriu de màrqueting de deu formes i deu reclams, en què cada forma sembla tenir una finalitat única i essencial.
La realitat és més senzilla. La majoria de les persones que es beneficiarien de la suplementació amb magnesi en tindrien prou amb citrat o glicinat de magnesi, en dosis de 200 a 400 mg de magnesi elemental al dia. Les formes de gamma alta tenen funcions específiques, com el treonat per penetrar al SNC i el bisglicinat per a una millor tolerabilitat, però els fonaments no són complicats.
El que és complicat és saber si realment necessites prendre un complement alimentari, i en quina dosi, sense conèixer el teu estat inicial i com es relaciona amb els teus nivells de calci i vitamina D. Aquesta és la pregunta que respon una anàlisi de sang, no l'etiqueta d'un complement alimentari.
Aquest contingut és només informatiu i no és consell mèdic. Comenta sempre els resultats i les opcions de complements alimentaris amb un professional sanitari qualificat. Els complements alimentaris de magnesi poden interactuar amb determinats medicaments, com ara antibiòtics, diürètics i bisfosfonats. Les persones amb malaltia renal no haurien de prendre complements alimentaris de magnesi sense supervisió mèdica, ja que una funció renal deteriorada redueix la capacitat d'excretar l'excés de magnesi.
1. DiNicolantonio JJ, O'Keefe JH, Wilson W. "Subclinical magnesium deficiency: a principal driver of cardiovascular disease and a public health crisis." Open Heart. 2018;5(1):e000668. PMC
2. Jukić Kasap Ž, et al. "Magnesium: Health Effects, Deficiency Burden, and Future Public Health Directions." Nutrients. 2025;17(22):3626. MDPI
3. Sharifi-Zahabi E, et al. "Global Dietary Magnesium Deficiency: Prevalence, Underlying Causes, Health Consequences, and Strategic Solutions." IJVNR. 2025. IMRPRESS
4. Schwalfenberg GK, Genuis SJ. "The Importance of Magnesium in Clinical Healthcare." Nutrients. 2019;11(2):296. PMC
5. Costello R, Wallace TC, Rosanoff A. "The underestimated problem of using serum magnesium measurements to exclude magnesium deficiency in adults." Magnesium Research. 2010. PubMed
6. Henry C, et al. "Predicting and Testing Bioavailability of Magnesium Supplements." Nutrients. 2019;11(7):1663. PMC
7. Walker AF, Marakis G, Christie S, Byng M. "Magnesium citrate found more bioavailable than other Magnesium preparations in a randomised, double-blind study." Magnesium Research. 2003;16(3):183-191. PubMed
8. Teigen L, Boes CJ. "An evidence-based review of oral magnesium supplementation in the preventive treatment of migraine." Cephalalgia. 2015;35(10):912-922. Sage
9. Schuster J, et al. "Magnesium Bisglycinate Supplementation in Healthy Adults Reporting Poor Sleep: A Randomized, Placebo-Controlled Trial." Nutrients. 2025. PMC
10. Hausenblas HA, Lynch T, Hooper S, et al. "Magnesium-L-threonate improves sleep quality and daytime functioning in adults with self-reported sleep problems: a randomized controlled trial." Sleep Medicine X. 2024;8:100121. ScienceDirect
11. Rawji A, et al. "Examining the Effects of Supplemental Magnesium on Self-Reported Anxiety and Sleep Quality: A Systematic Review." Cureus. 2024;16(4):e59317. PubMed
12. Mah J, Pitre T. "Oral magnesium supplementation for insomnia in older adults: a Systematic Review and Meta-Analysis." BMC Complementary Medicine and Therapies. 2021;21(1):125. PMC
13. Peikert A, Wilimzig C, Köhne-Volland R. "Prophylaxis of migraine with oral magnesium: results from a prospective, multi-center, placebo-controlled and double-blind randomized study." Cephalalgia. 1996;16(4):257-263. Sage
14. Workinger JL, Doyle RP, Bortz J. "Challenges in the Diagnosis of Magnesium Status." Nutrients. 2018;10(9):1202. PMC

La majoria de la gent jutja la seva salut per com se sent, i una sensació és una imatge borrosa fàcil de malinterpretar.
Subscripció anual des de 199 € a l'any o 0,55 € al dia.

Aniva s'encarrega del laboratori, la logística i l'informe. Tu mantens la relació amb el pacient i la teva pròpia marca.
Vint minuts, i sabràs si encaixa amb la teva configuració.