
L'11a edició de l'IDF Diabetes Atlas, publicada a The Lancet Diabetes & Endocrinology el desembre de 2025, estima que 589 milions d'adults a tot el món tenen diabetis actualment, aproximadament 1 de cada 9 persones de 20 a 79 anys. [1] Per al 2050, es preveu que aquesta xifra arribi als 852,5 milions. A escala mundial, el 42,8 % de les persones amb diabetis, més de 250 milions d'adults, no saben que en tenen. [2] A Alemanya, aproximadament una de cada cinc persones amb diabetis continua sense diagnosticar. [3]
Però això és el que amaguen aquestes xifres: la diabetis és el final d'una història metabòlica, no el principi. Es creu que la resistència a la insulina, la causa subjacent de la diabetis de tipus 2, precedeix el diagnòstic entre 10 i 15 anys. [4] Alguns estudis situen aquest marge en 20 anys o més. [5] I les anàlisis de sang estàndard, la glucosa en dejú o l'HbA1c, estan dissenyades per detectar la malaltia, no la dècada de disfunció metabòlica que hi condueix.
Aquest article tracta sobre què passa en aquella dècada i per què els marcadors sanguinis en què confia la majoria de la gent no ho detecten.
Quan el teu metge de capçalera et comprova el sucre en sang, l'anàlisi habitual és una d'aquestes dues o totes dues:
Glucosa plasmàtica en dejú (FPG): Una instantània de la teva glucosa en sang després d'una nit en dejú. El valor normal és inferior a 100 mg/dL (5,6 mmol/L). Prediabetis: de 100 a 125 mg/dL (de 5,6 a 6,9 mmol/L). Diabetis: 126 mg/dL (7,0 mmol/L) o superior.
HbA1c (hemoglobina glicada): Una mesura de la glucosa mitjana en sang durant els darrers 2 o 3 mesos. Funciona mesurant el percentatge de molècules d'hemoglobina a les quals s'ha unit glucosa, un procés anomenat glicació. El nivell normal és per sota del 5,7 %. Prediabetis: de 5,7 a 6,4 %. Diabetis: 6,5 % o superior.
Totes dues proves comparteixen una limitació important: mesuren la glucosa, no la insulina. I en les primeres fases de la disfunció metabòlica, la glucosa és l'últim que canvia. Precisament perquè el teu pàncrees ho compensa produint més insulina.
Pensa-ho així: la resistència a la insulina vol dir que les teves cèl·lules, sobretot als músculs, al fetge i al teixit adipós, no responen a la insulina tan bé com haurien de fer-ho. Quan menges, la glucosa en sang puja i el pàncrees allibera insulina per portar aquesta glucosa dins de les cèl·lules. Si aquestes cèl·lules són resistents, el pàncrees ha de produir més insulina per aconseguir el mateix efecte reductor de la glucosa. [4]
Durant anys, sovint molts anys, aquesta compensació funciona. La teva glucosa en sang es manté normal perquè el teu pàncrees fa hores extres. Glucosa en dejú: normal. HbA1c: normal. Però els nivells d'insulina són elevats, sovint de manera molt marcada. La disfunció metabòlica ja hi és. Les proves estàndard simplement no la poden veure, perquè miren al lloc equivocat.
Només quan el pàncrees ja no pot seguir el ritme, quan la funció de les cèl·lules beta comença a fallar, la glucosa puja finalment per sobre dels llindars normals. En aquell moment, sovint ja s'ha produït un dany metabòlic significatiu. [4]
El 1975, el patòleg clínic Dr. Joseph Kraft va publicar el que continua sent una de les demostracions més sorprenents d'aquest punt cec. Va fer proves de tolerància a la glucosa i la insulina a 3.650 pacients, mesurant tant la glucosa com la insulina en diversos moments després d'una càrrega de glucosa. [5]
Els resultats van ser notables. Entre els pacients amb una tolerància normal a la glucosa segons els criteris estàndard, només el 33 % tenia també una resposta insulínica normal. La resta de pacients, aproximadament dos terços, mostraven patrons d'insulina anòmals: pics exagerats, retorn lent als valors basals o nivells persistentment elevats. Kraft va classificar aquests casos com a diabetis in situ: una disfunció metabòlica ja present però invisible per a les proves que només mesuren la glucosa. [5]
Quan es van combinar tots els pacients amb tolerància a la glucosa normal o dubtosa (n=2.940), el 75 % presentava patrons de resposta insulínica límit o anormals. [5] Una col·laboració posterior va confirmar que almenys el 85 % de les persones amb respostes glucèmiques alterades també tenien concentracions elevades d'insulina, i que la insulina postprandial a les 2 hores tenia més valor diagnòstic que la insulina en dejú per si sola. [6]
El treball de Kraft va introduir cinc patrons de resposta a la insulina (patrons I a V), des de la normalitat fins a la diabetis manifesta, segons la forma de la corba d'insulina després d'ingerir glucosa. La conclusió clau: podries passar del patró I (normal) als patrons II i III (resistència a la insulina compensada) mantenint valors de glucosa completament normals. El patró IV mostrava tant la insulina com la glucosa elevades, una diabetis manifesta. El patró V mostrava una producció insuficient d'insulina, del tot compatible amb la diabetis tipus 1 o amb cèl·lules beta esgotades. [5]
Aquesta recerca, que ja té gairebé 50 anys, deixa una idea senzilla però contundent: si només mesures la glucosa, et perds les fases més primerenques i reversibles de la disfunció metabòlica. El cribratge basat només en la glucosa detecta el foc quan ja crema. Mesurar la insulina detecta el fum.
Les anàlisis estàndard de sucre en sang no mesuren la insulina. Aniva sí. Insulina en dejú, glucosa en dejú, HbA1c, HOMA-IR, a més dels cofactors que influeixen en com el teu cos processa la glucosa. Més de 100 biomarcadors*. Una extracció de sang.
Si la glucosa en dejú per si sola no és suficient, què hauries de mesurar en comptes d'això? El marcador clínic indirecte més validat per a la resistència a la insulina és l'HOMA-IR, el model d'avaluació homeostàtica de la resistència a la insulina.
Desenvolupat per Matthews i Turner el 1985, l'HOMA-IR es calcula a partir de dues mesures senzilles en dejú: [7]
HOMA-IR = (insulina en dejú [µU/mL] × glucosa en dejú [mg/dL]) / 405
O en unitats del SI: (insulina en dejú [µU/mL] × glucosa en dejú [mmol/L]) / 22,5
El resultat et dona un únic número que estima fins a quin punt s'esforça el teu cos per mantenir uns nivells normals de glucosa. Així és com l'has d'interpretar: [7] [8]
El punt de tall clínic general per diagnosticar resistència a la insulina és un HOMA-IR superior a 2,5, tot i que els valors òptims són inferiors a 1,0. [7] En grans cohorts europees i brasileres, l'HOMA-IR va predir tant la prediabetis com la diabetis manifesta, amb punts de tall entre 1,8 i 3,6 segons la població i l'IMC. [9]
El valor de l'HOMA-IR rau en el que revela i que la glucosa tota sola no mostra. Un estudi del 2023 publicat a eClinicalMedicine va confirmar que els valors alts d'HOMA-IR s'associen de manera independent amb un risc elevat de desenvolupar prediabetis, i que aquesta associació és estadísticament independent de la intolerància a la glucosa, l'obesitat i la distribució del greix corporal. [10] En altres paraules, pots tenir un IMC normal i una tolerància a la glucosa normal i, tot i així, tenir resistència a la insulina, i l'HOMA-IR ho pot detectar.
En persones amb diabetis tipus 2, els valors més alts d'HOMA-IR prediuen de manera independent futurs esdeveniments cardiovasculars, fins i tot després d'ajustar els factors de risc tradicionals. [9] La resistència a la insulina també s'associa amb la mortalitat per totes les causes: un estudi va trobar una raó de risc ajustada d'1,16 per a la mortalitat per totes les causes en pacients no diabètics amb un HOMA-IR elevat. [10]
Aquí ve la part frustrant: calcular l'HOMA-IR només requereix glucosa en dejú i insulina en dejú. Dues anàlisis de sang senzilles i econòmiques. Però la insulina en dejú no es mesura de manera rutinària en la majoria de panells estàndard de medicina de família a Europa ni als EUA. [10] L'enfocament estàndard fa el cribratge només amb glucosa en dejú o HbA1c, la qual cosa vol dir que l'etapa més primerenca i abordable de la disfunció metabòlica, la hiperinsulinèmia compensada, passa desapercebuda.
Es calcula que un 25 % dels adults no diabètics tenen una resistència a la insulina significativa. [11] La majoria no en tenen ni idea, perquè les proves estàndard que els fan no la mesuren.
L'HbA1c mereix un apartat propi perquè s'utilitza cada vegada més com a única eina de cribratge i seguiment del sucre en sang, i té limitacions que la majoria de la gent (i molts professionals sanitaris) no tenen prou en compte.
Com s'ha esmentat, l'HbA1c reflecteix la glucosa mitjana en sang durant la vida útil dels teus glòbuls vermells, aproximadament de 90 a 120 dies. [12] És una bona mesura de l'exposició glucèmica a llarg termini. Però la seva precisió depèn d'un supòsit clau: que els teus glòbuls vermells es comportin amb normalitat.
Sovint no ho fan.
L'anèmia ferropènica, una de les deficiències nutricionals més freqüents arreu del món i especialment prevalent en dones en edat fèrtil, s'associa a valors d'HbA1c falsament elevats. [13] El mecanisme implica dos processos: la deficiència de ferro alenteix la producció i la renovació dels glòbuls vermells, cosa que dona més temps perquè es produeixi la glicació; i augmenta els nivells de malondialdehid, que potencia directament la glicació de l'hemoglobina. [14]
Una revisió sistemàtica va trobar que tractar l'anèmia ferropènica amb complements alimentaris de ferro reduïa la HbA1c fins a 1,2 punts percentuals, una quantitat clínicament significativa que podria suposar la diferència entre una classificació normal i una de prediabètica. [15]
Això té una importància enorme per al cribratge: una dona amb dèficit de ferro podria rebre un resultat d'HbA1c falsament elevat, li podrien dir que té prediabetis i podria començar intervencions per a un problema metabòlic que en realitat pot no tenir. A la inversa, tractar el dèficit de ferro podria resoldre la seva prediabetis sense cap canvi en el metabolisme real de la glucosa.
La llista de factors que poden fer que l'HbA1c no sigui fiable és més llarga del que la majoria pensa: [12] [15]
HbA1c falsament alta: anèmia ferropènica, dèficit de B12/folat, consum crònic d'alcohol, asplènia (absència de melsa).
HbA1c falsament baixa: Pèrdua de sang aguda o crònica, anèmia hemolítica, embaràs, esplenomegàlia, tractament amb eritropoetina, transfusió de sang recent.
Efectes variables: malaltia renal crònica (múltiples mecanismes contraposats), variants de l'hemoglobina (Hb S, C, E. Totes habituals en certes poblacions), complements alimentaris de vitamina C o E en dosis altes.
El NGSP (National Glycohemoglobin Standardization Program) recomana explícitament proves alternatives, com l'albúmina glicada o la fructosamina, per a pacients amb afeccions que alteren la durada de vida dels glòbuls vermells. [13] Però a la pràctica, aquestes alternatives poques vegades se sol·liciten.
És precisament per això que avaluar la salut metabòlica amb un sol marcador és tan limitat. L'HbA1c té valor, però el seu valor augmenta molt quan es creua amb la glucosa en dejuni, la insulina en dejuni, el ferro/ferritina, la vitamina B12 i un hemograma complet. Si la teva HbA1c és de 5,9 % (interval prediabètic) però la teva ferritina és de 8 ng/mL (dèficit greu de ferro), l'HbA1c pot estar artificialment elevada. Sense les dades de ferro, no ho pots saber.
La salut metabòlica requereix més d'un valor.Aniva mesura glucosa en dejú, HbA1c, insulina en dejú, HOMA-IR, ferro, ferritina, vitamina B12, folat i triglicèrids. Perquè els marcadors metabòlics no actuen de manera aïllada.
Consulta la llista completa de biomarcadors →
La glucosa en dejú és la prova de sucre en sang més senzilla: com d'alta tens la glucosa ara mateix, després d'un dejuni nocturn? És ràpida, barata i t'indica si el teu cos pot mantenir una glucosa normal en repòs.
El que no et diu: com gestiona el teu cos la glucosa després d'un àpat, que és on la resistència a la insulina es manifesta primer.
La progressió de la disfunció metabòlica segueix una seqüència previsible. Primer, les respostes de glucosa postprandials (després dels àpats) comencen a deteriorar-se. El teu cos triga més a fer baixar de nou la glucosa després de menjar. Però la glucosa en dejú, que reflecteix la producció hepàtica nocturna de glucosa, pot mantenir-se normal durant anys. [4] Quan la glucosa en dejú supera el llindar dels 100 mg/dL, la disfunció postprandial sovint ja fa molt de temps que és present.
Per això la definició de l'OMS d'intolerància a la glucosa fa servir una prova de tolerància oral a la glucosa de 2 hores (OGTT) en lloc de la glucosa en dejú: detecta la disfunció postprandial que les mesures en dejú no capten. L'11a edició de l'IDF Diabetes Atlas estima que 634,8 milions d'adults a tot el món (12,0 %) tenen intolerància a la glucosa, i que la prevalença de glucosa en dejú alterada correspon a una població diferent, sovint sense solapament, de 487,7 milions (9,2 %). [2] No són grups idèntics. Moltes persones amb IGT tenen una glucosa en dejú normal, i a l'inrevés. Analitzar-ne només una passarà per alt l'altra.
A efectes pràctics, la majoria de la gent no es farà una OGTT de 2 hores com a cribratge rutinari. Però hi ha un pas intermedi molt més senzill: afegir la insulina en dejú a l'anàlisi de glucosa en dejú. Això converteix una simple instantània de la glucosa en un càlcul de l'HOMA-IR, i transforma una sola dada en una mesura de la funció metabòlica.
Si ja tens un panell lipídic estàndard, pots tenir una finestra addicional a la resistència a la insulina sense fer més anàlisis.
S'ha demostrat que la relació triglicèrids/colesterol HDL es correlaciona amb la resistència a la insulina i cada vegada s'utilitza més com a marcador substitut quan no es disposa de la insulina en dejú. La relació és lògica: la resistència a la insulina impulsa una producció hepàtica de triglicèrids més alta i redueix el colesterol HDL. El mateix patró metabòlic que s'observa en la síndrome metabòlica.
Una relació triglicèrids/HDL superior a 3,0 (en mg/dL) o superior a 1,4 (en mmol/L) es considera generalment indicativa de resistència a la insulina. Tot i ser menys precisa que l'HOMA-IR, pot assenyalar persones que es podrien beneficiar de proves metabòliques més detallades.
Aquest és un altre exemple de per què els panells sanguinis complets, on es mesuren múltiples marcadors simultàniament, aporten molta més informació que les proves aïllades. La relació entre els teus triglicèrids, l'HDL, la glucosa en dejú, la insulina en dejú i l'HbA1c explica una història metabòlica que cap marcador per si sol pot explicar.
Les conseqüències de la resistència a la insulina van molt més enllà del sucre en sang. La revisió de StatPearls sobre la resistència a la insulina n'enumera les conseqüències metabòliques: hiperglucèmia, hipertensió, dislipèmia, hiperuricèmia, marcadors inflamatoris elevats, disfunció endotelial i un estat protrombòtic. [4]
En concret, la resistència a la insulina s'associa o dona lloc directament a:
Diabetis tipus 2. La principal conseqüència derivada. Entre un 30 i un 50 % de les persones amb prediabetis desenvolupen DT2 en un termini de 5 a 10 anys. [6]
Malaltia cardiovascular. La hiperinsulinèmia afavoreix la disfunció endotelial, la rigidesa arterial i la dislipidèmia aterogènica (triglicèrids alts, HDL baix, LDL petites i denses). L'HOMA-IR prediu de manera independent els esdeveniments cardiovasculars. [9]
Malaltia del fetge gras no alcohòlic (NAFLD). La resistència a la insulina és el principal motor metabòlic de la NAFLD, actualment la malaltia hepàtica crònica més comuna a Europa. Els valors d'HOMA-IR per sobre de 2,0 a 2,5 distingeixen clarament els pacients amb NAFLD dels controls. [9]
Síndrome d'ovaris poliquístics (SOP). La resistència a la insulina és present en aproximadament el 70 % de les dones amb SOP i provoca molts dels seus símptomes, com el desequilibri hormonal, l'augment de pes i la infertilitat. [9]
Hiperuricèmia i gota. La insulina elevada redueix l'eliminació renal d'àcid úric, cosa que vincula directament la resistència a la insulina amb nivells elevats d'àcid úric.
Inflamació crònica. La resistència a la insulina afavoreix la producció de citocines proinflamatòries, cosa que vincula la disfunció metabòlica amb la inflamació sistèmica mesurable mitjançant la hs-CRP.
Alguns càncers. La hiperinsulinèmia s'associa a un risc més alt de càncer pels seus efectes sobre l'eix insulina-IGF-1, que afavoreix la proliferació cel·lular. [6]
L'amplitud d'aquesta llista és la clau: la resistència a la insulina no és només un problema de sucre en sang. És una alteració metabòlica sistèmica que afecta la salut cardiovascular, hepàtica, reproductiva, inflamatòria i oncològica. Mesurar només la glucosa capta només el símptoma més visible i passa per alt la causa de fons.
La resistència a la insulina afecta gairebé tots els sistemes del teu cos. Hauries de saber si en tens.El panell de més de 100 biomarcadors* d'Aniva mesura conjuntament marcadors metabòlics, cardiovasculars, inflamatoris, hormonals i nutricionals, perquè així és com funciona realment el teu cos. No en xifres aïllades, sinó com un sistema interconnectat.
Una subscripció completa costa 199 € a l'any.
Si vols entendre la teva salut metabòlica, no només si ja has superat el llindar d'una malaltia, aquí tens el que probablement també hauries de mesurar i per què:
1. Glucosa en dejú. El punt de partida. T'indica si el teu cos pot mantenir l'homeòstasi de la glucosa en repòs. Necessària, però insuficient per si sola.
2. Insulina en dejú. La peça que falta en el cribratge estàndard. Revela si el teu pàncrees treballa en excés per mantenir aquesta glucosa normal. Òptim: per sota de 5 a 7 µU/mL. Per sobre de 15 µU/mL suggereix una hiperinsulinèmia significativa. [5]
3. HOMA-IR. Calculat a partir dels dos anteriors. La mesura en dejú més informativa de la resistència a la insulina. Objectiu: per sota d'1,0 per a una salut metabòlica òptima.
4. HbA1c. Glucosa mitjana al llarg de 2 a 3 mesos. Útil en context, però s'ha d'interpretar juntament amb l'estat del ferro, l'hemoglobina i la salut dels glòbuls vermells. [12]
5. Triglicèrids i colesterol HDL. La relació TG/HDL aporta un senyal addicional de resistència a la insulina a partir del teu panell lipídic. També és rellevant de manera independent per al risc cardiovascular.
6. Ferro i ferritina. Essencials per interpretar l'HbA1c amb precisió. La deficiència de ferro pot elevar falsament l'HbA1c fins a 1,2 punts percentuals. [15] Les dones en edat fèrtil són especialment vulnerables a aquest factor de confusió.
7. Vitamina B12 i folat. La deficiència de qualsevol dels dos pot afectar la renovació dels glòbuls vermells i distorsionar els resultats d'HbA1c. [12]
8. hs-CRP. La inflamació crònica tant deriva de la resistència a la insulina com hi contribueix. Aporta un context sistèmic que els marcadors de glucosa per si sols no poden donar.
9. Àcid úric. Elevat per la hiperinsulinèmia i associat de manera independent amb la síndrome metabòlica. Un senyal primerenc que sovint apareix abans de les alteracions de la glucosa.
10. Enzims hepàtics (ALT, AST, GGT). La NAFLD és la manifestació hepàtica de la resistència a la insulina i actualment és la malaltia hepàtica crònica més freqüent a Europa. Uns enzims hepàtics elevats poden ser el primer signe clínic.
En total són 10 marcadors. Un panell metabòlic estàndard del metge de capçalera normalment només en mesura 1 o 2 (glucosa en dejú i/o HbA1c). El buit d'informació és enorme, no perquè les proves addicionals siguin cares o exòtiques, sinó perquè el paradigma de cribratge es va dissenyar per detectar la malaltia, no per detectar la dècada de disfunció que la precedeix.
Les xifres fan reflexionar. Les estimacions actualitzades del 2024 de l'11a edició de l'IDF Diabetes Atlas indiquen: [16]
La IDF assenyala que encara no hi ha una definició de consens de prediabetis, ja que diferents organitzacions clíniques avalen almenys cinc definicions diferents. [2] Aquesta ambigüitat de definició probablement comporta una subestimació important de la càrrega real, sobretot perquè la majoria d'estimacions de prevalença es basen només en criteris de glucosa, no en el mesurament d'insulina.
Si les dades de Kraft són si més no orientativament correctes, és a dir, que la majoria de persones amb una tolerància normal a la glucosa ja mostren una dinàmica anormal de la insulina, aleshores la càrrega real de la disfunció metabòlica precoç és molt més gran del que suggereix qualsevol estimació de prevalença basada en la glucosa.
Aquest és el motiu pel qual tot això importa a la pràctica: la resistència a la insulina precoç és reversible. [4] La revisió de StatPearls sobre la resistència a la insulina és explícita: els canvis d'estil de vida, la reducció calòrica, evitar els aliments que estimulen una demanda excessiva d'insulina i augmentar l'activitat física haurien de ser l'enfocament principal per tractar la resistència a la insulina. L'entrenament de força, en particular, augmenta la capacitat de captació de glucosa en guanyar múscul, el dipòsit d'emmagatzematge de glucosa més gran del cos.
Però només pots revertir allò que has detectat. I només pots detectar la resistència a la insulina si mesures la insulina.
La tragèdia del paradigma actual de cribratge és el moment en què s'actua. Quan la glucosa en dejú arriba a 126 mg/dL o l'HbA1c assoleix el 6,5 %, el pacient té diabetis tipus 2. Les cèl·lules beta del pàncrees fa anys que suporten una sobrecàrrega compensatòria. Un cert grau de disfunció de les cèl·lules beta ja pot ser irreversible. El marge perquè una intervenció basada només en l'estil de vida resolgui el problema s'ha reduït considerablement.
Mesurar la insulina en dejú i calcular l'HOMA-IR avança la finestra de detecció una dècada o més, fins al període en què la disfunció metabòlica respon millor a la intervenció i té menys probabilitats de requerir medicació.
El cribratge metabòlic estàndard mesura la glucosa. La glucosa és l'últim que canvia.
La resistència a la insulina impulsa la diabetis tipus 2, les malalties cardiovasculars, el fetge gras, la SOP, la inflamació crònica i un risc més alt de càncer. Precedeix la glucosa elevada entre 10 i 20 anys. Es pot detectar amb una anàlisi d'insulina en dejú senzilla i econòmica. I en les primeres fases, és reversible només amb canvis d'estil de vida.
Les dades de Kraft van mostrar que el 75 % de les persones amb glucosa normal tenien patrons anòmals d'insulina. L'HbA1c, l'eina de seguiment més habitual, es pot veure alterada per la deficiència de ferro, l'anèmia, la malaltia renal i una dotzena d'altres afeccions. L'IDF estima que més de 630 milions de persones a tot el món tenen tolerància alterada a la glucosa, i la prevalença continua augmentant.
Afegir la insulina en dejú, l'HOMA-IR i els cofactors que afecten la precisió dels marcadors metabòlics a un panell sanguini estàndard converteix un sistema de detecció de malalties en un sistema de prevenció. Aquesta és la diferència entre esperar la diabetis i prevenir-la.
Avís mèdic: aquest contingut només té finalitats informatives i no és consell mèdic. Si et preocupa la resistència a la insulina, la prediabetis o la diabetis, consulta un professional sanitari qualificat.

La majoria de la gent jutja la seva salut per com se sent, i una sensació és una imatge borrosa fàcil de malinterpretar.
Subscripció anual des de 199 € a l'any o 0,55 € al dia.

Aniva s'encarrega del laboratori, la logística i l'informe. Tu mantens la relació amb el pacient i la teva pròpia marca.
Vint minuts, i sabràs si encaixa amb la teva configuració.